La llegenda dels gegants

Temps era temps que a les terres de la nostra Catalunya naixent hi arribaren tropes sarraïnes tot pujant del sud, d’al-Àndalus. En nom d’Alà conquerien ciutats i camps, valls i muntanyes. Les gents del país fugien espaordides davant la fúria de les tropes musulmanes. No tots, però. En molts indrets escamots de gent pagesa s’organitzaren per reconquerir les seves terres. Recolzats per Carlemany emperador dels francs ho aconseguiren. De primer en les valls pirinenques. Després en les àmplies planures lleidetanes fins arribar a les riberes de l’Ebre i conquerir la ciutat de Dertosa feu important dels seguidors de Mahoma.

Un jove pagès, Baldiri de nom, alt i fornit, sobresortí pel seu valor en aquestes lluites. Aviat fou conegut com el terror del sarraïns. Anà ampliant, batalla rera batalla, el camp de les seves conquestes.

En una de les seves primeres incursions salvà als habitants d’un llogarret de muntanya on els habitants vivien pobrament del conreu de la terra i del pasturatge del seus ramats. L’intrèpid pagès, ara convertit en capità de l’escamot, hi trobà, amagada al recer d’un espès bosc d’alzines sureres, una acovardida i plorosa pastora. Ella, en veure’l, recobrà la serenor. Se sentia protegida per la presència d’aquell capità tan ben plantat que des del primer instant quedà encisat de la tímida pastoreta, formosa, d’ulls blaus i brillants de llàgrimes perlades. Joiosa en sentir-se salvada de la fúria dels estrangers, agraí l’alliberament al seu salvador amb un petó de foc que deixà petja profunda en el cor del coratjós pagès conductor de les tropes cristianes. Però el seu deure l’empenyé a seguir les incursions vers el sud. Des d’ara duria en el seu pit i en el seu pensament el record d’aquell amor fugaç i impossible. El nom de Caterineta, ressonava en el seu cor en el fragor de les escaramusses. I aquest record semblava donar-li ales per prosseguir les conquestes.

Assabentat Carlemany de les gestes guerreres del heroic pagès, li atorgà la possessió de les terres conquerides i les que seguiria conquerint en el futur i l’investí amb el títol de Comte de Catiano o de Catià.

Pacificades les terres de la Marca Hispànica que avui coneixem amb el nom de Catalunya, l’intrèpid guerrer esdevingué rei per voler de Carlemany. El mateix emperador franc el coronà a la catedral de Girona, on , quan hi aneu, encara podreu veure, darrera l’altar major, la cadira on segué Carlemany en tan solemnial diada. Li imposà el nom de GUIFRÈ que, en l’esdevenidor, es faria famós com a cap d’una nova i gloriosa nissaga de reis catalans. L’humil pagès, ara ja rei, ho tenia gairebé tot però no era feliç. Els seus records el turmentaven i el portaven a pensar d’una manera obsessiva en la figura de la gentil pastora que li havia robat el cor. On seria? Hauria mort, potser? Qui seria l’afortunat mortal que li hauria arrabassat el seu amor i l’hauria pres per esposa? No suportava el dolor de creure-la perduda.

La seva inquietud i recança el dugueren a resseguir els llocs que havia reconquerit. La fortuna li fou benigna. Al mateix llogarret, sota el mateix bosquet d’alzines sureres on l’havia coneguda, però ara tranquil·la i somniadora, retrobà el seu amor com si l’estés esperant. Ja imagineu quina va ser la seva primera decisió. Li declarà el seu amor i li demanà que fos la estimada del seu cor i la reina dels seus súbdits. Guifré, el dia de les seves noces, li canvià el popular nom de Caterineta per el d’ERMESSENDA més d’acord amb seu nou alt llinatge. Renoi, quines festasses que es feren a palau i al llarg i a l’ample del nou regne el dia de les noces reials! Mai se’n havien vist de tan lluïdes i mai més se’n veuran de semblants arreu del món fins a la fi dels temps.

No us podeu pas imaginar com n’eren de feliços. Els seus súbdits els estimaven per la seva generositat i perquè els feren amos de les terres que havien ajudat a conquerir, i perquè sempre alegraven les seves festes ballant i dansant. El país progressava cada dia i tot era goig i alegria.

Però la seva més gran satisfacció la van rebre quan el metge de la cort comunicà al rei que la seva muller Ermessenda estava en estat de bona esperança i esperava un fill. En néixer el príncep, les festes se succeïren per tot el reialme. Tothom es presentà a palau duent-li regals. Els joglars li dedicaren versos; els homes de teatre representaven petites comèdies a les places de les viles en obsequi de l’hereu de la corona. A aquest esperat hereu dels nostres reis, Ermessenda i Guifré el batejaren amb el nom de Galceran.

Elaborada pel Germà Salvador Coma i Molinos